Com xiquets
que esperen inquiets el so del timbre
per a eixir de l'escola,
els meus pensaments escarotats i rebels
també volen escapar-se del seu recinte.
Em reclamen la veu,
no sé què fer amb ells,
com posar ordre,
com apaivagar el seu desassossec .
Amb fermesa,
els pregue que m’ajuden
a reprendre la vida
en el punt exacte
on la vaig deixar,
vida que semblava fútil i conclosa,
abans de remoure
el diminut ordre on jeia.
Però són tossuts, com jo
i m’espenten a seguir,
a no desfallir.
Qualsevol dia els faig cas,
els done la veu
-Xelo Llopis-
Del
poemari “Guarda’m el secret”
Ed.
Germania 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada